Més enllà de la “Llei Sinde”

El conflicte de la ‘Llei Sinde’ va ser des del primer moment un debat polític sobre els límits dels nostres drets i llibertats fonamentals, no una simple qüestió jurídica al voltant de la propietat intel.lectual. Els intermediaris de la indústria de l’entreteniment, experts en imatge i comunicació, van intentar degradar-lo a banal disputa entre mesquins pirates i honestos autors, i durant un temps els va sortir bé. Però aquest temps ha passat ja per sempre.

No hi ha mentida que pugui suportar l’escrutini permanent d’una societat civil mobilitzada. I des del 2 de desembre de 2009, la Internet espanyola ha estat en guàrdia, davant del major atac a les llibertats sofert des que l’any 2001 es va conèixer l’avantprojecte de LSSI del govern Aznar per controlar Internet. Però igual que va passar fa nou anys, la societat xarxa espanyola ha demostrat una inusitada vitalitat. El Manifest en defensa dels drets fonamentals en Internet va aconseguir unir a tots els internautes espanyols en un objectiu comú: defensar a qualsevol preu la llibertat d’expressió a la Xarxa

Ha estat una llarga lluita de desgast. Van passar nou mesos exactes des del Consell de Ministres que-desafiant l’aniversari de la Pepa, primera Constitució de la Nació Espanyola-va aprovar un 19 de març el projecte de Llei Sinde, i l’esclat de la protesta civil generalitzada del passat diumenge, 19 de desembre. Nou mesos dirigits a avorrir a la resistència i minar la seva moral. Un estil que per a alguns és un vell conegut: és la vella burocràcia espanyola, la casta reaccionària que creix en els voltants del poder, amb independència del signe polític del govern de torn. Ara sabem tots els noms. Alguns d’ells són vells coneguts: la seva especialitat és enterrar governs salvant mobles i prebendes, negociant càrrecs vitalicis, pensions, assessories d’empreses o ambaixades. La mateixa oligarquia blindada que ha destruït, en el sector privat, tota aposta per un model diferent de país. Són els intermediaris de la infàmia, els advocats del dòlar, aquells als quals Neruda va retratar en el seu Canto General.

Intermediaris bé engreixats, l’objectiu a extingir. La societat espanyola que hi ha més enllà de la bretxa digital encara no ho sap, però a aquest costat de la frontera ja no tenen res a fer. Avui els hem vist en acció. La democràcia representativa és això que hem vist en streaming: els representants del poble donant l’esquena a les càmeres, xiuxiuejaven en un racó, mercadegem amb els nostres drets fonamentals com canvistes de basar. Amb raó els fa por un simple tweet.

Hi ha hagut grans absents en el debat d’avui. Artistes, músics, escriptors, intel.lectuals, han decidit emmudir, capcots, esperant que els defensi qui els paga. Ells són les més tristes víctimes del que està passant, i ells són el primer objectiu a alliberar, perquè els necessitem per a quant ha d’arribar. La producció cultural no necessita els vells intermediaris per vendre a Internet, el que necessita és un mecanisme àgil, que permeti controlar la difusió de la seva obra i la seva justa retribució. Ciutadans i artistes necessitem una democràcia directa, en la política i en la creació.

Això només és el principi. Tornaran a intentar aprovar el seu projecte, amb un o un altre nom, com fan amb tota la resta. Han de tensar la corda, anar temptejant fins on podem arribar. Serà una llarga lluita, en la qual l’important ja no serà la propietat intel lectual. El que està en joc és, ni més ni menys, el model de democràcia del que ens volem dotar.

Carlos Sánchez Almeida

Fuente: Rebelion

Deixa un comentari