Opinió. El que es troba en causa

El  que es troba en causa

—Boaventura de Sousa Santos—

Portugal és un petit vaixell en un mar agitat. S’exigeixen bons timoners però si el mar està excessivament agitat no hi ha vaixell que resisteixi, ni tan sols en un país que segles enrere anà al descobriment del món en closques de nou. La diferència entre llavors i ara és que el vaixell Adamastor era un caprici de la natura; després de la tempesta arribava la bonança i només així tornava “realista” el crit de confiança nacionalista  que deia “Aquí no hi ha ningú com jo…”

Avui, l’Adamastor és un sistema financer global, controlat per un grapat de grans inversors institucionals i organitzacions satèl·lits (Banc Mundial, FMI, agències d’avaluació de risc) que tenen el poder de distribuir les tempestes i les bonances així com els plau, o sigui, tempestes per a la gran majoria de la població del món i bon temps per a ells mateixos. Només això explica que els 500 individus més rics del món tinguin una riquesa igual a la dels 40 països més pobres del planeta, amb una població de 416 milions d’habitants. Després de dècades d”ajuda al desenvolupament” per part del BM i del FMI, una sisena part de la població mundial viu amb menys de 77 cèntims per dia.

El que passarà a Portugal (seguint el que esdevingué a Grècia i a Irlanda i arribarà a Espanya, i tal vegada no succeeixi per aquí) va esdevenir ja a molts països en desenvolupament. Alguns van resistir a la “ajudes” a causa de la força de líders polítics nacionalistes (cas de l’Índia), uns altres es van rebel·lar pressionats per les protestes socials (Argentina) i forçaren la reestructuració del deute. Essent diverses les causes dels problemes enfrontats pels diferents països, la intervenció del FMI va tenir sempre el mateix objectiu: canalitzar el màxim possible el rendiment del país per al pagament del deute. En el nostre context, el que anomenam “nerviosisme dels mercats” és un conjunt d’especuladors financers, alguns amb fortes connexions a bancs europeus, dominats pel vertigen de guanyar rius de diners i apostant per la fallida del nostre país i guanyant molt més com més aviat es faci aquesta desfeta.

I si Portugal no pot pagar? Bé, això és un problema de mig termini (poden ser setmanes o mesos). Després es veurà com una cosa és correcta: “les justes expectatives dels creditors no poden ser defraudades”. Lluny de poder ser calmat, aquest “nerviosisme” és alimentat per les agències de notificació: baixen la nota del país per forçar el Govern a prendre certes mesures restrictives (sempre contra el benestar de les poblacions);. Les mesures són preses, però resulta que fan més difícil la recuperació econòmica del país (que permetria pagar el deute), la nota torna a baixar. I així successivament fins que la “solució de la crisi”, que pot ben ser l’arribada de la més greu crisi social dels últims vuitanta anys.

Qualsevol ciutadà amb les naturals llums de la vida, preguntarà, com és possible tanta irracionalitat? Vivim en democràcia? Les vàries declaracions de l’ONU sobre els drets humans són lletra morta? Haurem comès errors tan greus que l’expiació no pugui quedar satisfeta amb els anells i exigeix els dits, si més no, les mateixes mans? Ningú té una resposta clara per a aquestes qüestions, però un anomenat economista (Premi Nòbel d’Economia l’any 2001), que coneix bé l’enunciat visitant, el FMI, i va escriure sobre ell el següent

“Les mesures imposades pel FMI van fallar més vegades del que elles van tenir èxit…Després de la crisi asiàtica de 1997, les polítiques del FMI van agreujar les crisis a Indonèsia i a Tailàndia. En molts països, van portar a la fam i a la confrontació social; igualment quan els resultats no van ser tan ombrívols i van aconseguir promoure algun creixement després d’algun temps, freqüentment els beneficis anaren  desproporcionadament per a la gent de dalt, deixant a la gent de baix més pobra que abans. El que em va espantar va ser que aquestes polítiques no anessin qüestionades per qui prenia les decisions…Sota els problemes del FMI i d’altres institucions econòmiques internacionals hi ha el problema del govern: qui decideix el que farem?” (Joseph Stiglitz, Globalization and its Discontents, 2002)

Hi haurà alternativa? Deixo aquest tema per a la  pròxima crònica.

 

 

 

 

 

 

(*) Boaventura de Sousa Sants és sociòleg i professor catedràtic de la Facultat d’Economia de la Universitat de Coimbra (Portugal).  –    CARTA MAJOR, 13 de gener de 2011.

http://www.cartamaior.com.br/templates/materiaMostrar.cfm?materia_id=17297&boletim_id=806&componente_id=13301

 

O que está em causa

—Boaventura de Sousa Santos—

 

 

 

Portugal é um pequeno barco num mar agitado. Exigem-se bons timoneiros mas se o mar for excessivamente agitado não há barco que resista, mesmo num país que séculos atrás andou à descoberta do mundo em cascas de noz. A diferença entre então e agora é que o Adamastor era um capricho da natureza, depois da borrasca era certa a bonança e só isso tornava “realista” o grito de confiança nacionalista, do “Aqui ao leme sou mais que eu…”

Hoje, o Adamastor é um sistema financeiro global, controlado por um punhado de grandes investidores institucionais e instituições satélites (Banco Mundial, FMI, agências de avaliação de risco) que têm o poder de distribuir as borrascas e as bonanças a seu bel-prazer, ou seja, borrascas para a grande maioria da população do mundo, bonanças para eles próprios. Só isso explica que os 500 indivíduos mais ricos do mundo tenham uma riqueza igual à da dos 40 países mais pobres do mundo, com uma população de 416 milhões de habitantes. Depois de décadas de “ajuda ao desenvolvimento” por parte do BM e do FMI, um sexto da população mundial vive com menos de 77 cêntimos por dia.

O que vai acontecer a Portugal (no seguimento do que aconteceu à Grécia e à Irlanda e irá acontecer à Espanha, e talvez não fique por aí) aconteceu já a muitos países em desenvolvimento. Alguns resistiram às “ajudas” devido à força de líderes políticos nacionalistas (caso da Índia), outros rebelaram-se pressionados pelos protestos sociais (Argentina) e forçaram a reestruturação da dívida. Sendo diversas as causas dos problemas enfrentados pelos diferentes países, a intervenção do FMI teve sempre o mesmo objetivo: canalizar o máximo possível do rendimento do país para o pagamento da dívida. No nosso contexto, o que chamamos “nervosismo dos mercados” é um conjunto de especuladores financeiros, alguns com fortes ligações a bancos europeus, dominados pela vertigem de ganhar rios de dinheiro apostando na bancarrota do nosso país e ganhando tanto mais quanto mais provável for esse desfecho.

 

E se Portugal não puder pagar? Bem, isso é um problema de médio prazo (pode ser semanas ou meses). Depois se verá, mas uma coisa é certa: “as justas expectativas dos credores não podem ser defraudadas”. Longe de poder ser acalmado, este “nervosismo” é alimentado pelas agências de notação: baixam a nota do país para forçar o Governo a tomar certas medidas restritivas  (sempre contra o bem-estar das populações); as medidas são tomadas, mas como tornam mais difícil a recuperação econômica do país (que permitiria pagar a dívida), a nota volta a baixar. E assim sucessivamente até a “solução da crise”, que pode bem ser a eclosão da mais grave crise social dos últimos oitenta anos.

Qualquer cidadão com as naturais luzes da vida, perguntará, como é possível tanta irracionalidade? Viveremos em democracia? As várias declarações da ONU sobre os direitos humanos são letra morta? Teremos cometidos erros tão graves que a expiação não se contenta com os anéis e exige os dedos, se não mesmo as mãos? Ninguém tem uma resposta clara para estas questões mas um reputado economista (Prêmio Nobel da Economia em 2001), que conhece bem o anunciado visitante. FMI, escreveu a respeito deste  o seguinte:

“As medidas impostas pelo FMI falharam mais vezes do que as em que tiveram êxito…Depois da crise asiática de 1997, as políticas do FMI agravaram as crises na Indonésia e na Tailândia. Em muitos países, levaram à fome e à confrontação social; e mesmo quando os resultados não foram tão sombrios e conseguiram promover algum crescimento depois de algum tempo, frequentemente os benefícios foram desproporcionadamente para os de cima, deixando os de baixo mais pobres que antes. O que me espantou foi que estas políticas não fossem questionadas por quem tomava as decisões…Subjacente aos problemas do FMI e de outras instituições económicas internacionais é o problema de governação: quem decide o que fazem?” (Joseph Stiglitz, Globalization and its Discontents, 2002). Haverá alternativa? Deixo este tema para a próxima crônica..

 

 

 

(*) Boaventura de Sousa Santos é sociólogo e professor catedrático da Faculdade de Economia da Universidade de Coimbra (Portugal). CARTA MAIOR, 13.01.2011

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s