[Opinió] 100 dies de guerra a Líbia

Tres mesos és un termini suficient per a fer un balanç de com s’ha desenvolupat la intervenció militar contra el règim de Gadafi a Líbia i si s’han complert les expectatives previstes pels estats que van impulsar les resolucions de Nacions Unides.
Recordem que les revoltes inicials de la població líbia van estar en demanda de llibertat i democràcia, el mateix tipus de reivindicacions que han recorregut tots els països del nord de Àfrica i del Proper Orient , i que fins al moment han fet caure a les dictadures de Tunis i Egipte, mobilitzacions que continuen amb major o menor intensitat en tots els països de la regió.

Però a Líbia, com després a Síria i a diferència de Tunis i Egipte, les forces armades van disparar contra els manifestants produint-se un centenar de morts. Però a Líbia es va produir un fet diferencial important, les protestes van acabar en lluita armada per a derrocar al règim de Gadafi. La resposta del dictador libi va ser contundent, va anunciar que no tindria cap pietat amb els insurgents i els eliminaria.

Aquests fets van motivar una forta pressió diplomàtica encapçalada pel govern francès de Nicolás Sarkozi en demanda d’una intervenció militar per a implementar unes resolucions que impedissin una massacra de la població. S’apel•lava al “dret a protegir” a una població amenaçada, dret reconegut en Nacions Unides. França, amb el suport d’Estats Units, va assolir treure endavant dues resolucions (1970 i 1973) en el Consell de Seguretat, però amb cinc abstencions significatives, les d’Alemanya, Índia, Brasil Xina i Rússia. Resolucions en les que s’arbitraven diversos mandats per a protegir a la població líbia. S’acusava al govern de Gadafi de crims contra la humanitat i s’instava al Tribunal Penal Internacional a obrir investigacions sobre possibles crims contra la humanitat; s’instava a un alt el foc immediat a Líbia; s’imposava una exclusió de l’espai aeri libi per a impedir atacs de les forces fidels a Gadafi contra civils; s’arbitraven diverses sancions econòmiques consistents en congelació de comptes en l’exterior; es decretava un embargament d’armes sobre Líbia; s’arbitraven ajudes per la crisi humanitària que s’estava produint a causa dels refugiats que fugien dels enfrontaments; s’excloïa la intervenció terrestre; i finalment es deixava en mans d’una coalició internacional l’aplicació de l’exclusió aèria.

L’exclusió aèria es va aplicar immediatament mitjançant atacs a instal•lacions aèries militars líbies per part de França, Regne Unit i EUA. La coalició internacional es va deixar sota el comandament de l’OTAN i es va ampliar fins a 18 països amb la presència significativa de Qatar i el suport de la Lliga Àrab.

Transcorreguts aquests primers 100 dies d’intervenció militar a Líbia el balanç del conflicte és, si més no, desastrós. Les resolucions instaven a protegir a la població. Però la intervenció de l’OTAN no ha impedit una guerra civil que en el temps transcorregut han produït 15000 morts. Els atacs aeris, 5.500 segons la pròpia OTAN, en un primer moment destinats a tancar l’espai aeri libi, han sobrepassat el mandat de l’ONU, donen suport a les forces rebels i ataquen a les forces de Gadafi bombardejant infraestructures i instal•lacions civils, amb efectes col•laterals indesitjables (mort d’innocents). És a dir, la coalició internacional, mai ha jugat un paper neutral, això s’evidencia amb l’incompliment de l’embargament d’armes. Des del primer moment els rebels van rebre armaments des de la frontera amb Egipte sense que la coalició ho impedís. Més endavant alguns dels països membres de la coalició van enviar armes i assessors militars i polítics (primer França, desprès EUA) com ajuda als rebels. La qual cosa infringeix la resolució de no intervenció terrestre, corroborat més endavant amb l’enviament per part de França d’helicòpters d’atac terrestre.

Un altre dels motius de la intervenció, la suposada catàstrofe humanitària, a Líbia mai s’ha arribat a produir. Els residents estrangers han pogut sortir repatriats pels seus propis països d’origen sense incidents. Ni hi ha hagut onades de refugiats que atendre com testifica la pròpia ACNUR, que els va xifrar en 9.000, o les ONG que actuaven sobre el terreny.

El resultat final no pot ser més negatiu. Incompliment de les resolucions de Nacions Unides, a causa del suport explícit als rebels que lluiten per accedir al poder, i entre els quals es troben alguns líders de dubtosa legitimitat (militars i exministres d’anteriors governs de Gadafi). Avui a Líbia hi ha una guerra civil que es pot perpetuar, doncs són diversos els clans interns que han donat el seu suport a un o l’altre bàndol. Això ha obligat a la coalició internacional ha perllongar indefinidament la intervenció militar. Mentre, EEUU dóna mostres de cansament i anuncia la seva retirada del conflicte perquè ho assumeixin els aliats europeus.

Una vegada més, s’ha començat una intervenció militar on els objectius inicials s’han modificat i ara no se sap com sortir del conflicte. Una vegada més, el mal produït per la guerra és molt superior del que es desitjava impedir.

Pere Ortega

Font: http://www.centredelas.org/index.php?option=com_content&view=article&id=766%3A100-dias-de-guerra-en-libia&catid=40%3Aconflictes-i-guerres&Itemid=61&lang=ca

Anuncis

Un pensament sobre “[Opinió] 100 dies de guerra a Líbia

  1. No piulen aquella tropa de suposats “pacifistes” com en Vicenç Fisas ara?
    Se varen fer un fart de demanar la intervenció occidental i ara callen. Molt bé.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s