De la plaça no marxem! La desobediència civil com a eina de transformació

Article escrit per Bea i publicat al periòdic Cultura Obrera:

Més enllà de les demandes del moviment massiu del 15-M, de l’espontaneïtat o de la consciència política que dugueren a uns i a altres a ocupar les places; de si es tracta d’un moviment reformista, revolucionari o, simplement, divers, la unió i la desobediència civil s’han mostrat com eines de resistència efectiva davant d’aquells que, sota l’empar de l’Estat democràtic de dret, s’adjudiquen el monopoli de la representació política de les persones i el monopoli de la violència.

Desobediència civil o resistència?

Actualment les fronteres entre un i altre concepte solen ser diluïdes com bé he reflectit més amunt (desobediència civil com a eina de resistència) ja que ambdues són formes polítiques no institucionalitzades de defensa dels drets individuals i col·lectius. Però a nivell filosòfic i jurídic tenen bases i conseqüències diferents. Aquí volem aportar uns apunts breus per a la reflexió i, molt especialment, perquè es tingui en compte que, arribat el cas, no és el mateix plantejar la defensa d’un acte de desobediència civil que de resistència davant d’una acusació penal.

L’any 1849 fou publicada l’obra de H. D. Thoreau titulada Desobediència Civil. El seu treball fou posteriorment recollit per altres autors que defensaren aquesta opció com Tolstoi o el mateix Einstein fins a arribar a Gandhi i Martin Luther King. En termes generals i amb l’excepció de Gandhi, aquests autors no varen teoritzar sobre aquest concepte i justificaven la desobediència civil des d’un punt de vista moral (individual) davant diferents injustícies d’Estat que els va tocar viure. Gandhi farà un salt qualitatiu en considerar la desobediència civil un dret intrínsec de tot ciutadà i no només una postura moralment justificable.

És precisament aquesta concepció de la desobediència com a dret civil la que, arrel de les mobilitzacions pacifistes, ecologistes i feministes que desclogueren a Europa als anys 70, tindrà un major desenvolupament teòric. A l’Estat espanyol el moviment antimilitarista que desembocà en el moviment d’objecció de consciència (opció ètico-moral-individual) i després en la insubmissió al servei militar i a la PSS (opció ètico-política-col·lectiva) fou el revulsiu per a la generació d’una abundant literatura que, inicialment, es centrà en la seva definició filosòfico-jurídica. Sobre el paper, l’objecció de consciència va ser definida com una desobediència al Dret sense intencionalitat política, mentre que la insubmissió, expressió de desobediència civil, és entesa com a desobediència al Dret per motius i amb objectius polítics.

La consideració de la desobediència com a dret civil parteix del requisit de què aquesta es dóna en sistemes democràtics consolidats, de manera que tot Estat que vulgui créixer democràticament ha de contemplar aquesta postura no com un acte de rebel·lia contra ell sinó com una eina per al seu sanejament. És per aquest motiu que jurídicament es defineix com un moviment que guarda lleialtat constitucional tot i que demanda la seva millora i, per tant, legitima el sistema democràtic, quedant fora de lloc el recurs a la violència.

Si recollim algunes de les demandes consensuades a les places aquests dies com la motivació política que ha portat a trencar la legalitat vigent, podríem afirmar que s’ha actuat sota el paraigües de la desobediència civil.

En contraposició, la resistència a l’opressió (entesa aquesta com a mal govern des de que aquesta forma de lluita es consolidà en temps feudals), no sol ser recollit a les constitucions dels països ja que el fet de fer-ho suposaria reconèixer un dret que es situa fora del sistema i el posa en perill. Això explica que la resistència estigui tipificada com un acte de rebel·lia sense cabuda en una democràcia. Fins i tot la literatura més “progressista” justifica la necessitat de diferenciar desobediència de resistència: els desobedients ataquen la norma per corregir-la, però no tot aquell que ataca la llei pot ser considerat un desobedient.

Vol dir llavors que si les demandes consensuades haguessin estat una societat sense Estat, la substitució de la democràcia representativa per una democràcia directa i la desaparició del sistema econòmic capitalista haguéssim estat repressaliades com a rebels o malfactors?

Al marge de les definicions

Sigui com sigui, la semàntica no ens atura i un nou context està donant pas a noves possibilitats de lluita. Al marge de les reivindicacions que els mitjans de comunicació hagin transmès, el més important és el cuinat de propostes que surten cada dia de la geografia i el repte d’un aprenentatge que consolidi la unitat popular. Ara com ara el que realment importa és créixer, consolidar, experimentar, aprendre, escoltar, proposar… I potenciar la desobediència com l’eina més potent per armar consciències i lluitar amb la paraula i amb els fets. Potser així algun dia els i les desobedients serem rebels.

Bibliografia a la xarxa:

Thoureau, H. D. (1849): Desobediencia Civil.

Fernández-Buey, F. (2005): Desobediencia Civil. Ediciones Bajo Cero.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s